CANVI D'ADREÇA

Em trobaràs a: http://claudevolta.wordpress.com

Majories i minories

Sovint, la lluita dialèctica dels nostres dies sembla reduir-se a xifres, més que no pas a arguments i raons, a l'hora de defensar una determinada posició en qualsevol tipus de conflicte. Però això només en el combat dialèctic perquè, també en 'democràcia', el tauler d'escacs real on es decideix tot segueix essent l'estructura de poder i les posicions que hi ocupa cadascú. Això explica que certs cognoms, com les pedres, perdurin amb el pas del temps.

El fet és que ja fa segles que els monopolis discursius, com els que havia tingut l'Església, han desaparegut. Avui vivim en una societat moderna que certs autors defineixen com a complexa i líquida perquè, entre altres motius, el mercat de les creences i els valors és molt ampli, i fins i tot les opinions personals també poden canviar constantment. Paradoxalment, certs sociòlegs també apunten que el relativisme i el fonamentalisme són dues cares de la mateixa moneda d'aquest context: dues respostes a tanta inseguretat; una mena de por a la llibertat, com Erich Fromm ja apuntava anys enrera en la seva recomanable obra.

Les enquestes d'opinió i la resta de tècniques quantitatives són el nostre pa de cada dia, des d'eleccions polítiques, estudis de mercat, projectes públics i privats... Tota realitat social és i ha de ser evaluable mitjançant indicadors numèrics, ja sigui per comparar-la amb el passat, fer la foto del present, o veure'n l'evolució futura.

Un exemple força actual que podem prendre és el del conflicte universitari de Bolonya. Mentre els estudiants parlen de vots negatius i milers d’estudiants mobilitzant-se, el rectors parlen de xifres molt petites en relació al total d’estudiants que tenen les universitats catalanes.

El fet, però, és que les institucions amb sufragi es creen a partir de qui vota, no de qui es queda a casa, vota nul o blanc, o bé decideix abstenir-se. Així, un dels ferms defensors del Procés de Bolonya, el rector Moreso de la UPF, va obtenir poc més d’un 10% de suport dels estudiants en les eleccions on ell era l’únic candidat a rector. Va sortir reelegit, però, gràcies al vot ponderat d’aquest tipus d’eleccions, on el vot del professorat fix val molt. La seva tesi però no ha variat: 'una minoria d'estudiants no pot imposar-se a la majoria', aquesta última, la que no desitja la continuitat del senyor Moreso com a representant seu.

La conjugació de paraules 'velles' com democràcia liberal, interès general i responsabilitat política amb d'altres més 'noves' com participació política, diàleg i consens, absència de violència o integració de les minories semblen difícils de conjugar. És clar, sempre depenent de la nostra posició de poder i capacitat per imposar-ne un determinat sentit i orientació. Adjectius com simple o social són útils per, així, poder dir que 'allò que havia dit ahir no val per avui'. Un 55 o 60% no poden decidir res important perquè discriminen la minoria, 'sempre que la minoria sigui jo'.

A Euskadi, els partits nacionalistes espanyols han signat el text 'Bases del canvi democràtic al servei de la societat basca' que fa visible l'acord per un nou govern. Aquests sí, representants d'una minoria social que, després d'una tupinada electoral, basada en una llei que persegueix les idees polítiques de més de 100.000 persones i no les seves accions, ara també vol modificar la realitat social per la via política d'un territori. I sobretot, allò que 'interessa realment a la gent': la identitat i els seus símbols, com són els mapes del temps de Euskal Telebista. Arrencar una 'crosta' per posar la que toca, segons la seva llei que no la voluntat de la majoria dels bascos. El senyor Ferran diu amén... esperant amb enveja poder fer el mateix amb 'els desviats' de TV3.

El poder és serietat

El poder acostuma a definir-se, breument, com la capacitat per aconseguir que els altres facin allò que una persona, grup o institució vol. Darrera una senzilla definció, però, sovint s’hi amaga una gran complexitat. La lectura d’escriptors que aporten molt més que relats fàcils i ràpids de digerir és, doncs, recomanable. Tot i que llibres tan vells com ‘El món feliç’ de Huxley, l’altra cara de la dominació ‘orwelliana’, poden ser contes ben reals avui.

La dominació dels països occidentals sobre l’anomenat Tercer Món ens pot servir d’exemple. Obres com ‘Las venas abiertas de América Latina’ d’ Eduardo Galeano semblen valer més que molts llibres escrits i per escriure, perquè ens descriuen i expliquen alhora un context en tota la seva globalitat. Aquest mateix esforç de comprensió va guiar moltes de les obres del periodista polonès Ryszard Kapuściński .


Kapuściński acostuma a desgranar magistralment els mecanismes del poder, els rostres que el representen i les vides que controla. Ell mateix va escriure a ‘L’Imperi’, on intenta explicar la Unió Soviètica: “el poder és serietat; el somriure és impertinència i manca de respecte”. Despareguda ja la URSS, la portada de la revista Time mostra el nou ‘déu’ dels russos, Putin.

Avui, certs periodistes segueixen intentant comprendre i descriure amb màxima precisió el seu objecte de treball, la realitat, per sobre de les estructures de poder.

I si això s'intenta en llocs com la Rússia de Putin, el risc és alt. Una de les periodistes més crítiques amb la corrupció i els abusos a Txetxènia per part del govern rus va ser Anna Politkovskaya, que treballava per al setmanari Nòvaia Gazeta. Després de diversos intents per fer-la callar, el 7 d'octubre de 2006 era assassinada al seu domicili de Moscou. El seu somriure, com la seva feina, eren impertinents. Avui, Pilar Bonet, des de El País, és un bon referent periodístic per seguir la realitat de l'antiga URSS.

I per si no hi hagués prou amb el poder polític, també una lluita difícil és la de superar l’estructura de poder dels mitjans que el propi Kapuściński va descriure.

Temps i voluntat

Pocs tòpics tan certs com el que ens diu ‘el temps és or’. La forma com estructurem el nostre temps acaba determinant moltíssims aspectes. Per exemple, el nostre grau de felicitat al final del dia i, per extensió, al llarg d’una vida. Potser un bon indicador de tot plegat és l’adhesió (o no adhesió) a les diferents rutines que ens ocupen. Una de les lluites més importants sembla, doncs, decidir el nostre temps: poder fer cada dia allò que ens ve de gust i amb qui ens ve de gust. Tan important com inassolible plenament. Tot i així, poder canviar el guió ha de ser possible; no ignorar el context, però mai ser víctimes de l’autojustificació (no tinc més opció, cal resignar-se).

D’exemples tan individuals com col•lectius no en falten. Viure sense interferències externes és un desig de moltes persones i nacions i, per a moltes d’elles, no s’entén l’una sense l’altra. Molts catalans esperen, com deia Ovidi Montllor , l’arribada d’un dia que durarà anys. Tot un exemple, l’Ovidi, de llibertat i coherència.