Temps i voluntat

Pocs tòpics tan certs com el que ens diu ‘el temps és or’. La forma com estructurem el nostre temps acaba determinant moltíssims aspectes. Per exemple, el nostre grau de felicitat al final del dia i, per extensió, al llarg d’una vida. Potser un bon indicador de tot plegat és l’adhesió (o no adhesió) a les diferents rutines que ens ocupen. Una de les lluites més importants sembla, doncs, decidir el nostre temps: poder fer cada dia allò que ens ve de gust i amb qui ens ve de gust. Tan important com inassolible plenament. Tot i així, poder canviar el guió ha de ser possible; no ignorar el context, però mai ser víctimes de l’autojustificació (no tinc més opció, cal resignar-se).

D’exemples tan individuals com col•lectius no en falten. Viure sense interferències externes és un desig de moltes persones i nacions i, per a moltes d’elles, no s’entén l’una sense l’altra. Molts catalans esperen, com deia Ovidi Montllor , l’arribada d’un dia que durarà anys. Tot un exemple, l’Ovidi, de llibertat i coherència.